La STS de la Sala dels Civil nº 3977/2018 dictada fa uns dies, el 29 de novembre de 2018, rebutja un recurs plantejat pel prestatari consumidor que no havia obtingut la nul·litat de la ja de per tots coneguda “clàusula sòl” d’un préstec hipotecari, ni per part del Jutge de 1ª Instància, ni per l’Audiència Provincial.
En els antecedents el TS recorda que en la demanda el propi prestatari va dir el següent:
«(D)urant 24 mensualitats el Banc no aplica la clàusula sòl al meu representat; i no l’aplica perquè el meu patrocinat va pactar verbalment amb el director de la sucursal bancària la seva no aplicació durant tota la vida del préstec. És més si no hagués existit tal pacto el meu *mandante mai hagués contractat aquest préstec, ja que tenia una altra oferta de *CAJAMURCIA que li hagués sortit millor».
El TS ratifica el raonament de les Sentències d’Audiència i del Jutjat de 1ª Instància, en el sentit de considerar que no és compatible haver dit en la mateixa demanda el prestatari que tenia un pacte verbal amb el director de la sucursal bancària que no aplicaria la clàusula sòl lloc que en cas contrari tenia ofertes millors d’altres entitats financeres i, al mateix temps, sostenir que no comprenia el prestatari l’abast ple de la clàusula sòl.
Dit d’una altra forma: si Vè. -prestatari-, diu que va acordar amb el director de la sucursal que no li aplicaria la clàusula sòl és que, òbviament, sabia el que significava perfectament; i si a més afirma, que sense aquest pacte no hagués subscrit el préstec perquè tenia ofertes millors d’altres entitats referides a aquesta clàusula, és que Vè. negocio amb diverses d’elles i va manejar suficient informació com per comprendre l’abast i ple significat de la clàusula posat que les altres ofertes, cal deduir, van haver de ser sense clàusula sòl ja que diu Vè. que no hagués signat Vè. un préstec hipotecari amb una clàusula d’aquesta naturalesa. Tot això li ve a dir el TS amb aquestes altres paraules:
“ 6. La sentència recorreguda s’acomoda a aquesta doctrina. A la vista del que adduïa el propi demandant en la seva demanda, entén acreditat que abans de concertar el contracte coneixia de l’existència de la clàusula sòl i de totes les seves implicacions en la vida del contracte, raó per la qual afirma que va pactar amb el director de la sucursal que no se li apliqués durant tota la vida del contracte. És lògic que si el demandant afirma que de no haver estat per aquest acord verbal amb el banc, no hagués perfeccionat el contracte de préstec hipotecari amb la demandada, ja que tenia altres ofertes més avantatjoses, tant el jutjat de primera instància com l’Audiència concloguin que pel que es refereix al judici de trasparència, el client coneixia l’existència de la clàusula sòl i els seus efectes en l’economia del contracte (com afectava a una eventual baixada dels tipus d’interès de referència). El que no contradiu la ressenyada jurisprudència.”
Afegeix el TS que una altra cosa és que Vè. pogués provar el pacte verbal al que diu va arribar amb l’entitat bancària que no li seria aplicada la clàusula, però això, conclou, és una altra qüestió que haurà de plantejar Vè. en un altre procés posat que en aquest no ha estat tractada. El tractat en aquest procés ha estat si era cert, com diu, que Vè. no va comprendre l’abast ple d’aquella clàusula, i això -diria el TS- no era cert.
Aquí veiem un raonament judicial deductiu simple del component relatiu als fets, que és una premissa necessària en tot sil·logisme judicial que ofereix una resposta al fons de l’assumpte plantejat. Fixat el fet, que el prestatari no desconeixia l’abast de la clàusula, el raonament jurídic sorgeix immediatament: no és aplicable la doctrina de la nul·litat per abusiva de la clàusula sòl que va néixer amb la STS de 9 de maig de 2013.
Es fa en est caso realitat aquella coneguda frase que “la mentida té les potes molt curtes”, s’agafa al mentider moltes vegades; i en el cas ell mateix es delata en narrar els fets en la demanda i els jutges li descobreixen, el plet ho va perdre el demandant tan aviat com ell mateix ho va iniciar, va confessar ell mateix, es va delatar, sense voler -lògicament-, va cometre un error, el propi dels quals falten a la veritat.
El procés significa sempre aquest exercici culminant, la determinació de la certesa dels fets, i probablement sigui el més interessant en els casos més habituals: descobrir la certesa dels fets que les parts contraposen. I de vegades aquesta certesa es troba en els llocs menys esperats però també pot passar desapercebuda. La funció dels jutges és localitzar aquests llocs i en cas ho van trobar ràpid.
El raonament jurídic és el segon exercici que es realitza després de la fixació dels fets, la subsunció, i aquesta tasca és igualment estimulant, especialment en els casos difícils; però no menys, al nostre entendre, que localitzar la certesa dels fets al·legats per les parts que sovint s’oculten en els plecs de la retòrica, o poden passar per alt, estan aquí i no els veiem quan resulten d’una conducta no suficientment advertida, una declaració, el testimoniatge que no escoltem.
